"Quan era molt menuda mon pare va prendre la decisió d'inscriure'm a l'escola de bàsquet de Xàbia. Al principi jo no hi estava d'acord ja que m'agradava més jugar a futbol. A poc a poc i després d'algunes baralles amb ell va començar a agradar-me.
Prompte vaig començar a conèixer el que és practicar un esport en equip i tot el que això comporta: moltes hores d'entrenament, matinar els caps de setmana i dedicar part del temps al que es coneix com un “simple” esport... Encara que tot no era dolent. Començava a estar integrada en un grup, amb el qual compartia alegries en els partits guanyats i també moltes desil·lusions quan les coses no eixien com desitjàvem, però per algun motiu em sentia bé. Començava a conèixer la màgia del bàsquet.
Van passar els anys i el que en un principi creia que no m'agradaria havia passat a ser el meu estil de vida, en la qual hem sentia identificada. Passava nits sense dormir abans d'un partit, perquè els nervis no em deixaven. Només pensava en quina jugada seria la millor per poder atacar al equip rival i com havíem de posar la defensa perquè ningú poguera penetrar cap a la cistella. Van ser anys de molts bones impressions, ja que hi guanyarem tres lligues i ens classificarem per ascendir de categoria.
Quan vam entrar en la categoria de júnior el equip estava més unit que mai, els partits eren més forts i per a poder imposar-nos havíem d’incorporar noves tàctiques i formes de joc, però en aquest moment teníem setze anys i l’únic que girava al voltant de les nostres vides, a banda dels estudis, era el nostre esport favorit, i per això i junt amb la nostra constància ho vam aconseguir. Vam tornar a guanyar un altra lliga gràcies al nostre esforç.
Va ser en dèsset anys quan els encarregats de l'escola em van oferir ser monitora dels equips més menuts, xiquets de set, huit i nou anys. No em feia falta pensar-ho molt, però vaig decidir consultar-ho amb ma mare, la qual em va aconsellar de la millor manera, animant-me a que ho fera i així vaig fer.
El primer dia d'entrenament estava molt nerviosa perquè no sabia el que anava a trobar-me, però de seguida vaig començar a fer-me amb els xiquets i a poc a poc familiars dels menuts i components de la junta directiva em donaren la enhorabona per la faena realitzada. L’experiència va ser tan agradable que vaig decidir traure’m el títol d'entrenadora per a poder seguir mantenint la posició i estar al costat d'equips de categories superior, i ho vaig fer, aportant tot el possible per a la realització i formació dels mes joves.
Havia arribat un punt en el qual la majoria del meu temps la dedicava al bàsquet, ja que ara a banda del meu hobby i la manera de desemboirar-me, era la meua faena. Però encara hi havia gent que no entenia perquè tenia tanta devoció per un simple esport. Jo sempre els he dit; no pots saber el que es la meua vida, si mai has jugat a bàsquet".
